“Aix, que aquest cop se’m ha fet tard!!!!”…  arribo cinc minuts tard, a les 6:35, així que  després de gairebé 3 hores de viatge arribem al refugi de Bujaruelo i allí, seguint la tradició, convido a cafés.

En Josep marxa per deixar la furgoneta, la de sempre rejovenida per la pintura i els nous panells de l’Edu, a la cruïlla entre el pàrking de la Pineta i el refugi, mentrestant l’equip (Doreen, Marc, Rodolfo, Antonio i jo)  ens quedem esmorzant al solet davant del refugi i aprofitem per posar-nos al dia de les aventures viscudes des de l’últim cop que ens vam veure.

Cap a les 11h, carregem motxilles i enfilem el GR-10 direcció el refugi de Sarradets, el nostre objectiu, on soparem i dormirem.

El camí de la vall de Bujaralejo ens descobreix les primeres marmotes de la temporada i ens mostra que la neu comença a fondre’s, amb tot els rierols que baixen cap a la vall. L’únic destorb, les torres elèctriques… però que hi farem.

Mica en mica, anem guanyant alçada i veiem el nostre primer objectiu allà lluny: el port de Bujaruelo, on hi arribem cap a l’hora de dinar.

Hi ha una carretera que hi arriva… per si interesa ;-))

Tot dinant prenem la primera decisió del cap de setmana: la meteo aguanta i decidim fer el Taillon. Doreen, decideix reservar-se pel Mont Perdut, així que agafa la seva càmera de fotos i va directe cap al refugi.

Nosaltres, comencem una ascensió que va ondulant per la neu i guanyant alçada, fent-nos passar per xemeneies de terreny mixta i flanquejant tota l’amplada de la muntanya per guanyar-li l’esquena i acabar fent els últims trams en roca, sense neu. Finalment arribem al cim.

Ha sigut una ascensió exigent, gairebé 1900 metres de desnivell positiu.  I tot i que el primer dia sempre em costa agafar el ritme, he assolit l’objectiu. Una de les coses que m’agraden de l’alpinisme es que quan arribes al cim i tens sort de gaudir de les vistes, el cansament… com que sembla que desapareix ;-))  En aquest cas, no plou i les vistes son fantàstiques: el massís del Mont Perdut, amb la seva gran pala de neu al fons i més a prop, el grandiós circ de Gavarnie.

Son les sis de la tarda… hem de sopar, així que foto de grup i cap avall, tot caminant veient molta estona el circ de Gavarnie, amb les seves cascades, passant pel costat del Dedo i arribant a la Brecha de Rolando quan ja començava a marxar el sol.

Arribem al refugi tot just alhora de sopar i tot seguit a dormir. A Barcelona, el Barça encara no ha començat a competir la final de la copa del Rei, però no hi ha Internet, ni ràdio… nomes el gran espectacle del circ de Gavarnie. Hauré de tornar a aquest lloc….

A l’endemà, ens llevem d’hora, ben d’hora. Som dos grups esmorzant, i un únic lavabo… jajajaja i tots cap al Mont Perdut.

Ens posem els grampons i ens acomiadem del Gavarnie quan tot just comença a sortir el sol, travessem la Brecha quan els primers rajos la il·luminen.

A partir d’aquí, comença l’aventura… uns grampons rebels que fan la guitza a l’Antonio i un itinerari alternatiu que va dissenyant en Josep, amb l’objectiu de no perdre alçada, i que ens dur per dues xemeneies, una amb gel i l’altre de roca, i apareixem en uns espais blancs, solitaris, solejats i amb el Mont Perdut a la vista.

Quan recuperem el camí normal i molt a prop d’arribar al Llac Helado, vam alleugerir les motxilles en unes roques grans…. algú va dir que havíem de deixar el menjar ben amagat, quina tonteria….

Em va sorprendre la gran quantitat de gent que pujava i baixava per aquella pala, per la Escupidera… com si fossin formigues, es veia la gent des de baix!!!.

Tot pujant, ens creuem amb uns catalans que ja han fet la feina i la pregunta es obligada: Que ha fet el Barça?… han guanyat per 3 a 1. Contents, arribem al llac.

Els genolls de Doreen no van voler pujar, així que un altre cop, cinc cordadencs comencem a atacar els últims metros d’ascensió. Difícil no és… La ruta de pujada està perfectament trepitjada no obstant, vaig trobar els petjades força altes (per la meva alçada). Xino xano, encordats i tranquils, vam anar fent i vam arribar al cim (cap a les 14h), tot sols… i amb molts núvols ;-)) El cilindre de Marboré, el llac i la pala i moltes altres coses s’intuïen als nostres peus, però no es veia gaire res.

La baixada sí que em va impressionar molt, tot i que estàvem encordats i anàvem molt concentrats en cada pas per assegurar la màxima del alpinista: No caure. Es trigava a que el taló del grampó s’assegurés a la neu al final d’aquells esglaons, que ja m’havien semblat alts, a la nostra esquerra s’obria la “escupidera”…. Ara ja entenc perquè l’anomenen així. Tot plegat ens feia avançar amb respecte. A mig camí, ens vam trobar una parella que no portava corda i que s’estava mirant el “sender” de baixada com avaluant-lo, com agafant forces per baixar… Nosaltres vam seguir el nostre camí…i vam arribar. Doreen ens esperava al llac.

Mes contents encara, vam anar a buscar el material abandonat en aquelles roques amb la idea de descansar un xic i dinar. En acostar-nos vam veure que una marmota sortia corrents (que maca…) i que un gran corb s’enlairava (que raro). Quan vam arribar ens vam trobar un mitjó allà en mig… i un entrepà a mig menjar… i una bossa de fruita seca buida… algunes bosses trencades…. els ocells ens havien atracat les provisions i les bosses!!!!

La part més dura de la nostra travessa ja s’havia acabat. Ara ja ens tocava arribar al refugi de Goritz i a l’endemà gaudir de la vall d’Ordesa i nomes compartir-la amb marmotes i Isards. Tot un luxe.

Han sigut tres dies fantàstics: bona companyia, bona muntanya i un guia/mestre  que es un crack trobant xemeneies ocultes ;-))