PICA D’ESTATS HIVERNAL 27 – 29 GENER 2023

Vaig passar dels 1000m de les muntanyes de Mallorca a tastar l’”andinisme” a Bolivia el passat mes de desembre, fet que va fer que em captivés l’alta muntanya i contactés amb Cordada per practicar-la. La primera sortida que vaig trobar disponible va ser aquesta expedició hivernal de tres dies a La Pica d’Estats.

La setmana abans de partir, en Josep, el guia, va crear un grup de whatsapp dels integrants de la sortida per compartir dubtes, donar-mos consells i revisar unes quantes vegades (i a diferents fonts) les previsions meteorològiques que finalment van fer-nos afegir a la llista de material unes raquetes de neu (i tanta sort!, perquè – spoiler – no vam fer cap metre de la ruta sense elles!).

Divendres a les 8:35h del matí, en Josep II (li direm així per diferenciar-lo d’en Josep el guia) i jo ens trobàvem al punt de partida amb l’Anna, que duia el cotxe fins a Gironella, on ens esperava en Josep amb la furgoneta. Vam fer el canvi de cotxe, paradeta per berenar i conèixer-nos una mica, i amunt cap a França per arribar al parking de l’Artigua. Una vegada allà, vam revisar el material que duiem cada un i vam acabar d’equipar-nos; raquetes de neu ja als peus.

A les 14h encaràvem el camí cap al refugi de Pinet; la previsió per a la ruta sense neu era de tres hores. Les primeres dues hores més o menys van ser per dins un bosc, nevadíssim, i llavors sortíem a un paratge molt obert, fet que ens va conscienciar del fred que feia. Vam anar fent aturades per pegar qualque mossegada a una barreta (sempre dins una butxaca a punt) o qualque glop d’aigua, ben ràpid per no congelar-mos les mans (i la resta de còs al estar aturats). Cal remarcar que en Josep II i jo vam ser bons alumnes i vam dur tot l’exemple de menjar què en Josep ens havia posat a la llista, “a raja tabla”.

Una caseta de pedra era el punt de referència de la meitat d’aquesta primera etapa, ja a fora del bosc. A partir d’aquí l’itinerari agafava encara més elevació i vam començar a fer relleus per “obrir traça” (què cal tenir traça per fer-ho, però diria que en vàrem aprendre) i agafar així un bon ritme de pujada. Amb menys de cinc hores erem al refugi de Pinet ja, just a punt per no haver d’encendre el frontal. Primera etapa +1200m d’elevació aconseguida, tot un èxit.

Una vegada al refugi el plà era clar: canvi de tèrmica i calcetins, acumular aigua per sopar i per l’endemà, i ràpid al sac de dormir + caramull de mantes per passar el mínim de fred i recuperar forces. Aquesta primera nit tot l’estatge va ser per noltros: guai perquè teniem totes les mantes a la nostra disposició però no tan guai perquè l’ambient (temperatura, no ànim) era molt fred.
Dotze hores per dormir i descansar. I aguantar-mos les ganes de pixar per no haver de sortir a fora i enfrontar-mos als -11ºC (o més) que feia (que ara que ho pens a dins el refugi, fora del sac i les mantes no devia variar molt més que dos o tres graus la temperatura…).

El dissabte l’idea era aixecar-mos a les 5:30h, però en Josep va guaitar i degut al clima es va posposar l’hora d’aixecada a les 7:30h-8h (complint així les 12 hores des descans esmentades). Una vegada fora del llit, berenar potent i hidratar-mos bé, deixar tot lo que no necessitam per fer cim, fermar botes, posar ulleres de ventisca, buff, plomes, gore… i ja a fora: les raquetes de neu. En fila india de quatre: Josep, Anna, Josep II i jo (Aina).

En menys de mitja hora vam arribar a un pas vertical on s’havia de baixar tres o quatre metres amb ajuda d’un cable, que per culpa de la gran nevada estava enterrat. En Josep el va cercar amb el piolet, sense sort. Mos varem encordar. Va baixar primer n’Anna, i a mig camí va trobar el cable; va seguir en Josep II, jo i en Josep. Vam tardar més de lo que teníem previst però ja coneixem les previsions…

Seguint en fila india com abans, ens vàrem anar donant relleu per obrir traça, deixant que en Josep ho fes en els trossos més difícils. Per l’acumulació de neu vam anar improvisant i fer algun pas més complicat, tot i així els vam solventar airosos. Vàrem passar per alguns llacs, però només els intuírem ja que estan gelats i amb una bona capa de neu (diria que més d’un metre i mig).

Jo amb el meu garmin anava controlant l’altitud, i vaig deixar influir-me per la lentitud en que guanyàvem elevació, així que juntament amb el vent fredíssim que no aturava de bufar més el cansanci acumulat, si arribats als 2600m d’altura en Josep m’hagués dit de girar li hauria fet cas. N’Anna més tard confessa que ella també. Però l’optimisme dels dos Joseps va estirar el grup i sumats 150m més de desnivell, als 2750m d’altura, els quatre ja teníem el mateix nivell de motivació, a més els niguls estones ens deixaven veure la creu de la cima i era inevitable repetir-mos mentalment “ho tenim”, tot i els contratemps i el mal temps (poca visió, obrir noves vies i el vent ja esmentat).

El ritme era bo i constant i… vàrem fer cim en unes sis hores. Dos selfies ràpids amb la creu i, just a punt de baixar, es va despejar un poc el cel i ens va permetre veure l’Aneto i les muntanyes dels seus costats. Ens ho havíem guanyat. El karma ens va somriure, baixant no deixava d’haver-hi vent, però molt menys, i inclús ens va deixar tocar el sol. Què agradable. L’alegria d’haver fet cim i aquestes noves condicions de baixada, van ser el súmmum. Alguna llàgrima volia sortir però no sé si és per el fred que no ho van acabar de fer, tot i així l’emoció era allà. I pens, què bé haver-ho compartit amb persones tan sanes (en tots els sentits).

En més de la meitat del temps de pujada, vam baixar, desfent altre cop el tram on hi havia el cable (ara ja desenterrat) però tot i així vam necessitar encordar-mos per poder pujar la paret vertical. En Josep davant, llavors n’Anna, jo i en Josep II; els tres darrers ben juntets, aconsellant-mos mútuament on posar mans i peus i animant-mos, pues l’energia física ja era baixa. Una vegada superat; mitja horeta més (aquest dia sí, amb frontals perquè ja ens agafava la fosca) i vam arribar al refugi. Molt feliços.

Pensàvem que tornaríem a estar tots sols (per les condicions climatològiques) però vam trobar dos valents esquiadors francesos que havíen fet la mateixa etapa que noltros ahir però per un altre camí alternatiu. S’estaven fent una fondue i ens en van donar a tastar mentre seguíem el mateix plà que el dia anterior. Vam tornar a estar al llit dotze hores, recuperant energia i assaborint lo aconseguit.

Diumenge ja només ens quedava acabar de baixar. Vàrem partir per la ruta que havien fet els esquiadors francesos, seguint la seva traça i coneguent un nou paisatge, un circ preciós amb unes parets imponents. Molta neu. Vam disfrutar de deixar-mos endur per ella i lliscar. Vam caure a terra qualque vegada tots (algunes més que d’altres) però no mos vàrem fer mal. Vàrem trobar la cabana de pedra referència del primer dia i ens vam endinsar de nou al bosc; encara més nevat que divendres, guapíssim.

En poc temps ja érem a la furgoneta abraçant-mos. S’acabà l’expedició amb un èxit rotund. Tot l’equip molt satisfet.

Vaja primera experiència d’alta muntanya aquí… M’he sentit molt a gust, molt segura i ben acollida. He après alguna cosa ja d’aquest tipus d’activitat, però a més i més important: ha fet que les ganes de repetir, aprendre més i sumar més expedicions així creixin de manera descomunal.

Només tenc paraules d’agraïment per l’equip de Cordada i els meus tres companys en aquesta expedició; Joseps i Anna. Moltes gràcies!

Aina

Veure les fotos