Hola a totes i tots! Aquí teniu la primera crònica que comparteixo amb tots vosaltres, un resum del fabulòs dia que vam passar pujant al Pollegó Superior del Pedraforca a través de la canal dels ous ferrats.

Quin nom, eh? Ous ferrats….. seria divertit tenir un llibret que expliquès perquè algunes les vies, canals i corredors tenen aquests noms tan peculiars. El primer que vaig pensar al escoltar el nom quan la va proposar en Josep va ser que, si la canal del Mejillón de Montserrat se li diu així per les closques de “mejillones” que encara s’hi troben, pujant la canal dels ous ferrats flipariem el que podriem trobar !!!

Començem de bon matí, en Josep de guia i dos “cordadencs” amb les motxiles ben carregades: cordes, arnesos, dos piolets, polaines, crampons, estreps i catxarrets varis. Sempre és guay començar, així fresc de bon matí, amb energia, cap amunt cap amunt amb garbo! No triga en aparèixer una mica de neu en el panorama, i si no hi ha neu doncs està ben moll. Les primeres patinades arriven, i en els primers passos on ja cal assegurar en Josep ja nota algunes tibades de corda….. com mola anar de segon quan la pared està molla 🙂

Anem agafant alçada, i la vista millora a cada pas aixi com el pati. Ens notem prou segurs, no hi ha gel, i entre els grampons i els piolets anem ben enganxats com garrapates. Anem superant pendents importants, pasos d’escalada de III i IV, fins que ens topem amb el repte principal del dia, un pas de V nevadet. Com sempre passa no hi ha un cartell que indica per on és, així que toca anar provant, doncs davant nostre veiem diferentes parets. En Josep, dret i decidit comença a investigar la paret que sembla la linia lógica ascendent, desde sota ens ho mirem amb confiança, però el que sembla fàcil, a la que t’hi trobes amorrat no ho és tant! Provem una altre linia, en aquesta en Josep hi veu pitó clavat al poc de començar a pujar, i dona la sensació que ha encertat….. doncs també va ser que no! Desde sota ens ho mirem, tot pensant, carai que aquí patirem!

Finalment, a la tercera va la vençuda, i trobem la via “més asequible”. Enfilem cap allí i en Josep aconsegueix fer reunió, i com que no ho veu clar, ens deixa instal·ladet un estrep la mar de cuco. Doncs som-hi, entre crampons, piolets, genolls, mans glaçades i estreps aconseguim passar aquesta pared. Llestos per la següent! que ve a ser una especia de “half pipe” nevadet que no te per on agafar-se……

Alguns fan de l’escalada un art, i d’altres…… doncs pujen com cucs agant-se i rascant amb el que troven. Aquests som nosaltres! 🙂    Però goita, bé que vam arribar! Aquests dos passos ens han pres un bon munt de temps i en Josep es posa nerviòs. El cel fa estona que està tapat, i es evident que en breu plourà! Els nervis van apareixen i per sort ara tan sols ens queden dues tirades de paret inclinada que fem tan ràpid com podem! Mira que fa fred, però esteu suant de valent. Tot i l’esforç que hi posem, podem escoltar com retumba en les parets del Pedraforca en Josep tot cridant:

Apretem més fort i abans de que comenci a ploure ja estem a dalt! Que bé! Cordes plegades, crampons fora, piolets guardats, qué àgils anirem ara! A veure, grans escaladors, doncs no som, no, però ens hem ventilat un bon munt de cims a aquestes edats, així que enfilem ràpid la tartera i baixem en plan cursa de trail. Ens acompanya la neu, que dona un toc guay, però aviat es converteix en pluja. Anem tan ràpid que la suadera que peguem dintre la jaqueta ens deixa molls igualment.

Estem tots tres contents, satisfets de la ruta. Es genial sentir-se així. Cansat, satisfet, havent lluitat. Ha estat un dia fantàstic, i en repetiríem dotzenes de sortides com aquesta. Com ens agrada la muntanya.

Gràcies Josep per portar-nos-hi! I per la paciencia!