Divendres, 8 de novembre, a les dues de la tarda, sortim de Barcelona cap a Paiporta quatre voluntaris de l’ONG ASL, Acció Solidària i Logística i jo mateixa amb una furgoneta de Cordada carregada de material per col·laborar en tasques de rehabilitació d’espais malmesos per la DANA. Allà se’ns hi afegiran tres companys més, dos arriben de Còrdova i un altre ja hi està treballant des de fa una setmana.
Després d’un viatge de més de cinc hores amb retencions importants arribem a Paiporta. Sabem on anem, l’Ateneu Musical, un edifici emblemàtic i centenari conegut popularment com el Casino. L’ajuntament ha assignat a ASL la tasca de rehabilitar-ne la planta baixa totalment destrossada. Google Maps, però, ens serveix de poc. Ja de nit, conduint amb molta cura entre carrers enfangats i embrossats, finalment punxem. Aconseguim arribar a una esplanada davant d’un consultori i després de diverses incidències, canviem la roda i decidim seguir a peu per no arriscar més el vehicle.
Són les onze de la nit i ens endinsem amb motxilles i frontals per carrers coberts de fang, inundats de runa, i amb una pudor a la qual ens hi acostumarem aviat. Fa 11 dies de la DANA i sembla que hagi estat ahir. Aquí no s’hi ha fet res encara, completament devastat. Arribem a lloc a mitjanit i ens instal·lem a la segona planta que està en bones condicions i que serà el nostre camp base durant els propers dos dies.
Dissabte de bon matí aprofito per fotografiar la sortida del sol des de la gran balconada. Em sembla que tots ho fem, anem entrant i sortint per fer la foto, la màgia del sol… A sota, centenars de cotxes fets ferralla, runes i el soroll de la maquinària pesada que, ara sí, ha entrat massivament a la població. A més de bombers, forestals, guàrdia civil, militars, voluntaris… Després d’esmorzar, una part del grup sortim per anar a buscar material que va quedar a la furgo. De dia corroborem el que intuíem de nit, un desastre. Carrer rere carrer, tot es repeteix.
La planta baixa on treballem, una vegada rehabilitada, es destinarà a activitats socials. Tal com està, em sembla una feina titànica deixar-la en condicions en dos dies, però… els companys són uns màquines! Bomber, electricista, lampista, socorrista i personal “4×4”. Es despleguen mànigues d’aigua, netejadores Kärcher, pales, pics, escombres, raspalls de terra. El festival comença i tots ens hi posem.
Al migdia és hora de reposar i menjar alguna cosa. De menjar no en falta, ni per a nosaltres ni per a ningú (nosaltres hem portat el nostre). Hi ha diversos llocs de repartiment d’entrepans, cafès, sucs. Hi anem de tant en tant, per fer una pausa, compartir, escoltar, preguntar… A l’hora de dinar hi arriba menjar calent preparat per l’ONG World Central Kitchen, del xef José Andrés, molt implicat amb els afectats per la DANA. Aviat ens acostumem a veure aquests llocs de campanya, també n’hi ha que reparteixen mantes, d’altres, medicaments… No queda ni un sol comerç obert, totes les plantes baixes estan destrossades, la vida s’ha capgirat com un mitjó.
Després d’acabar la feina a la tarda, sortim una altra vegada a buscar més material, ara de l’altre cotxe. Tres quarts d’hora de camí en sentit contrari per trobar-nos el mateix caos, travessem les vies del tren completament malmeses i arrepleguem un parell de carros abandonats, que ens permetran portar la càrrega amb més comoditat. Durant el trajecte, gent deambulant, disposats a donar un cop de mà sempre que ho demanes, que preguntes, una constant d’aquests dos dies. Tòpic però cert, la solidaritat dels temps difícils.
Ja de nit tornem “a casa”, ens espera un bon sopar i bona conversa, riures per descarregar tensions, històries divertides, punyents, insòlites… de gent avesada a mil batalles solidàries arreu del món. Anem a dormir cansats, però hem avançat molta feina i l’objectiu ja el tenim clar. Demà al migdia, ho enllestim.
I efectivament, diumenge al migdia el local queda preparat perquè s’hi facin les intervencions de fusteria, cablejat i el que calgui per deixar-lo operatiu. Feina feta gràcies a una organització i un equip magnífics. Ens preparem unes fabuloses llenties de comiat 
i a primera hora de la tarda marxem cap a casa. L’equip que ens relleva arribarà dilluns al matí.
Els carrers han millorat des de divendres, però la normalitat queda molt lluny. Caldrà un esforç continuat de feina i de recursos durant molt de temps.
Si podeu, intenteu col·laborar de la millor manera que us sembli. Gràcies, companys!
Montse Moret
Moltes gràcies Montse, per anar-hi i per la crònica. Entre els membres de junta, els guies contractats i el voluntariat, fem el que podem: aportem les furgos, actuem al terreny (qui pot!) i fem aportacions econòmiques. En aquestes petites accions és on es veu que Cordada “som més que un club”. Orgullós del formar-ne part. Som i serem!
Jo també em sento ben orgullosa de la qualiat humana que es percep en aquesta entitat, tant personal com col·lecitva. Gràcies.
Orgull d’associacio!
Realment és la gent qui ajuda la gent!