La dama , el rei i la torre. Una escapada per gaudir de la vertical.

Pels qui busqueu la part de crònica negra que a vegades posa la guinda als relats d’escalada ja podeu anar plegant veles, aquesta vegada tot ha anat be, quasi totalment, be de no ser per les llagues als peus, que m’han amargat part de l’aventura.

El dimarts 10 Hèctor i jo sortíem des d’Esparreguera, punt de trobada poc habitual.  A mi se m’havia fet tard escalant a Montserrat, fent l’Aranya + els llargs finals de “l’ou com balla”  (d’aquesta aventura ja escriurà en David, si vol).

Viatgem amb una furgo-caravana així és que parem a dormir passat València i ja quedant a tiro del primer objectiu de la trilogia: La via de las Hadas, al Ponoch.

Desprès del descans reparador ens fem l’aproximació, excepcionalment, més ràpidament del que diuen les ressenyes. A les 9,45 comencem l’escalada, a la que es dona 500 metres de recorregut i unes 7 hores

En aquesta gran paret moltes variants son possibles i les vies es creuen, com és normal. No portàvem la ressenya en paper així és que anàvem fent cap aqui i cap allà seguint el que a cada un de nosaltres ens semblava mes lògic (l’avantatge del que va de primer…).

Jo vaig provocar, sense voler-ho, que seguíssim una línia més directa, en agafar la variant de “La venganza del sol”, que era difícil, però que ens va estalviar fer escalada artificial. La part del “gruyer” de “la venganza” va resultar “molt emocionant”, era com escalar per fang vertical fossilitzat.

Més amunt també vam tirar pel dret, la variant no te nom, però està ressenyada.

En fi, tot i les nostres dreceres, vam fer la via en 6 hores, trobant la forma de baixar de la mole gaudint del paisatge i de les cabres salvatges que ens vam trobar… quines besties.

A falta de més xixa per explicar d’aquella aventura, l’anècdota va ser que vam coincidir amb una cordada en la que el noi devia tenir uns 45-50 anys i “la noia” ben segur que uns 80, de veritat que no exagero. Quina enveja, arribar tan gran i tant a munt.

Dutxeta i a planificar l’assalt al rei de la zona, el Puig Campana.

La visita a una tenda d’esports per tafanejar ens posa una mica neguitosos… anem a fer la via més llarga “els entorns”; li donen 800 metres de recorregut, el dia es curt i la dependenta, també escaladora, ens explica que ella, com tants altres, ha tingut que vivaquejar, doncs l’aventura és de compromís i la baixada, complexa.

Toca matinar i comencem l’aproximació a la llum dels frontals. Ens costa el doble del previst trobar el peu de via, però be, ens hi posem a les 9, ens queden 9 hores de llum, no val a badar.

La primera part de la muralla presenta diverses variants que ens fan perdre temps, la culpa es meva que em deixo portar massa per la intuïció i consulto poc la ressenya, que aquesta vegada si que portem impresa i amb diverses descripcions.

Totes les variants porten a l’aresta que s’ha de seguir un cop vençuda la part mes vertical de la paret. Tenim la mala sort que el dia es de boira i no podem gaudir de l’espectacle tant com voldríem, però be, tampoc ens desagrada la màgia del moment i a més no patim la calor d’ahir.

Gairebé tot el dia progressem en simultani i nomes dos o tres tirades les fem per llargs. Sense còrrer però sense gaires pèrdues de temps ens plantem al cim a les 15h!. Bocata i a buscar la baixada.

Aquesta és certament enrevessada i no ens extranya que el personal es perdi per aqui dalt. En fi, nosaltres a lo nostre… dutxeta i a pensar el la guinda: la torre, el penyal d’Ifac.

Passem la nit a Calp, una població com tota les de la zona, que fa pena. Llàstima, perquè la natura allà ha estat molt generosa en bellesa.

Pensem en fer una via que ens permeti acabar aviat ja que volem arribar a casa no massa tard. Tot i llevar-nos d’hora l’aproximació al peu de via ens resulta massa accidentada. Una estúpida prohibició pretesament conservacionista, no ens deixa accedir fàcilment per lo que entre la volta que hem de fer més el fora camí salvatge, no podem iniciar fins a les 10.

Però be, son uns 300 metres de via i ens cruspim la via SAME, en un plis plas i a les 14 estem ja preparats per la dutxeta, menjar i enfilar la tornada, que, com no, es farà llarga.

En fi, una baixada a Alacant aprofitada al màxim… i ara a curar les llagues dels talons, que m’han quedat fets caldo. Gràcies a aixó he escalat molts llargs amb bambes, que còmode, li estic pillant el gust! Aixó si les mans no s’han deixat cap metre per escalar i els dits, en acabar, semblaven botifarrons.

veure les fotos