Un gran cap de setmana o un gran despropòsit, segons com es miri…

Tot va començar quan en Josep em truca i em demana si m’agradaria que muntés alguna cosa el 9 i 10 d’octubre. Havia de ser una activitat amb una mica de xispa, però prou lleugera per mi, ja que tot just em recuperava d’una lesió al genoll i encara no estava per animalades.Proposo les agulles de Travessani. Sortint del refugi té una aproximació curta, l’escalada és assequible i el lloc magnífic. Això serà el diumenge!

“I el dissabte podem fer alguna cosa lleugera per Pont de Suert, per exemple” -diu en Josep-

Sortim dissabte la Mireia, en Josep i jo.

Al final, l’activitat lleugera de dissabte serà la Cresta de Santorens, que de lleugera no en té res! Ui el genoll…A més, per un error la reserva al refu no es va confirmar i no tenim plaça. Tocarà dormir a la furgo i sortir de Cavallers, afegint 3 hores i 520mt de desnivell més. Ui, ui el genoll…

La cresta de Santorens (o Sant Orenç, que és un petit municipi de la Ribagorça aragonesa) no és gaire coneguda i la prova n’és l’accés, brut i sense fitar. Es troba a l’altra banda de la presa del pantà d’Escales, per això les bones vistes estan assegurades. Comencem i en els primers trams de cresta la roca no és gaire compacta. En un dels primers passos es desprèn el roc on recolzo la mà. Per sort, la Mireia, que va per sota meu, no es troba en la vertical i tot es queda en un ensurt. A mesura que es guanya alçada millora l’estabilitat de la roca i la progressió és entretinguda. A destacar un pas curiós per una bretxa molt estreta, que es supera descendint un parell de metres i obrint les cames fins a tocar l’altra paret. La sensació de cresta no es té fins que s’agafa alçada i es veuen les parets vertiginoses de la cara nord, ja que des de la banda sud on hem deixat el cotxe l’aparença és d’un serrat arbrat.

En termes d’escalada, hi ha passos de màxim V, alguns prou atlètics (almenys per mi)

La baixada és dolenta, dolenta. Molt bruta, sense camí, per dins del bosc i amb desnivell. Al final arribem al cotxe amb les darreres llums del dia. Jo francament cansada. Sopem i enfilem cap a l’estany de Cavallers per fer nit.

Diumenge, de fosc encara, emprenem ruta cap al refugi Ventosa i Calvell. Segueixo cansada, per tants mesos d’inactivitat amb el confinament i la lesió… vaig pensant que potser no podré fer la cresta de Travessani. En Josep em diu que sí, i tant! Em fa molta il·lusió, ja veurem.

I del Ventosa cap amunt, fins a situar-nos sota la primera agulla. En aquest punt costa dir “me’n torno”. Vinga, va!

L’escalada és més fàcil que ahir i anem bastant fluids -tenint en compte que tan la Mireia com jo som principiants-. Aquesta cresta és gaudidora a més no poder, ja que el seu grau assequible fa que en tot moment puguem gaudir d’increïbles vistes als quatre costats. La roca és excel·lent, no cal dir-ho. Per a rematar-ho, fa un cap de setmana magnífic, no passem fred ni calor, brutal!

Anem coronant les cinc agulles, sense pressa i sense pausa perquè anem justos de temps. I ens emboliquem a la baixada, primer perquè ens hem complicat el descens fins a la primera instal·lació de ràpel i després perquè decidim baixar per la canal que indica el nostre track (i que resulta ser l’oposada a la canal habitual). Així ens estalviem un ràpel, crec, però la baixada es fa molt penosa per la verticalitat que té. A mi se’m fa eterna i vaig molt tocada.

La tornada a la furgoneta serà llarga i pesada en aquestes condicions. Però hem aconseguit l’objectiu. Tot just s’ha fet fosc i ja som a baix, a punt per tornar a Barcelona.

El gaudi ha estat impressionant i en tinc un record fantàstic. El lloc és de privilegi i la companyia, la millor.

Despropòsit? Home, he arrossegat les conseqüències uns quants mesos. En fi… seguim.

PD: Pels que dieu “Travessany”, que consti que a la zona escriuen “Travessani” i així ho llegeixen també.

Activitat realitzada els dies 9+10 d’Octubre de 2021

VEURE ALBUM DE FOTOS