4ª i última etapa del GrC-2

[Jordi Pola]

Crònica de la 4ª etapa del Gr-C2:

Última etapa d'un recorregut que ens ha portat del coll d'Ares fins al Cap de Cervera.

Amb previsió que la última etapa era la etapa reina, ens vàrem trobar una mica més d'hora de l’ habitual, com sempre, la puntualitat va dominar l'esperit del grup (amb alguna excepció, provocada per la mala fe dels despertadors...)

El trajecte va ser cobert amb celeritat, fins a peus del nostre anterior objectiu, el Puig Neulós. Ens va sorprendre la diferencia de temperatura entre la plana i el nostre punt de sortida, ja que a més de la diferència de temperatura, ens va rebre un fort vent, que ens donava una sensació tèrmica, força extrema, per la època de l'any en que ens trobem.

Després de fer els últims ajustos de la logística, aquesta vegada un tant més complicada, várem iniciar les nostres passes, amb una certa motivació per sortir de la zona on el vent ens empenyia amb força. El primer tram entre fagedes, va ser espectacular, però en pocs kilòmetres, vàrem deixar la carena principal de la serra de l'Albera, per iniciar la baixada cap a les zones boscoses de la serra de Baussitges.

Aquest tram va estar marcat, una vegada més, per la nostra super-coneguda barrera espinosa de filferro, però com sempre no va poder barrar-nos el pas tan fàcilment, i a poc a poc vàrem perdre alçada fins arribar al punt més baix del recorregut,a uns 250 mts sobre el nivell del mar, prop del mas Corbera, allà la calor es va fer notar i de quina manera... els arbres ens van donar les últimes ombres i abans que desapareguessin del tot, vàrem decidir aturar-nos per dinar. Sorprenentment encara que la sensació era una altre, ens faltava més de la meitat del recorregut i el que era més preocupant, tot el desnivell positiu. Però bueno, com sempre, els ànims estaven ben forts.

Després de dinar ens va tocar remuntar una riera seca, un tant desagradable ja que feia una forta pendent i eren les hores de més calor, allà vàrem començar a patir els primer símptomes de deshidratació i la pujada fins el Puig de la Calma es va fer força laboriosa.

Allà vàrem decidir fer una mica de drecera per un camí a mitja alçada, per on indicava que hi havia una Font, la veritat es que encara que no tenia molta esperança de trobar aigua, ens feia molta falta. Sorpresa!!! Després d'un revolt, va aparèixer la Font de la Jaça, amb una aigua espectacularment fresca.
Poder no ens va salvar la vida, però en aquell moment ho va semblar...tots vàrem omplir les cantimplores i ens vàrem refrescar, ja podíem reiniciar el camí amb una mica més d'energía, encara ens faltava l'últim obstacle seriós, el Querroig.

A poc a poc vàrem seguir el caminet cap el coll dels Empedrats i vàrem assolir la carena fins al Puig de Taravaus, allà les forces ja anaven justetes i davant teníem el Querroig, no eren més de 100 metres de desnivell, però en aquells moments, semblava un món, pel que vaig buscar alternatives, però al final no va ser possible, ja que totes les possibilitats eren pitjors.

Per tant, pugem al Querroig que hi falta gent. La pujada va ser lenta però contínua, des de allà les vistes eren espectaculars, el cap de Creus, el poble de Cervere, una meravella ja que la tarda anava avançant, la llum donava un aspecte encara més impressionants en aquell espectacle.

Semblava que ja tocabem les furgonetes, però encara teníem una última sorpresa. Per arribar a la pista que ens portaria al final del trajecte, teníem dos opcions: fer una volta de més de 3 kilometres fins poder arribar a la pista de forma còmoda, o una jabalinada camp a través, per una zona d'aliagues de uns 200 metres que ens estalviaria com a mínim mitja hora.

Eren més de les vuit de la tarda, per tant vaig optar per la jabalinada, cosa que ens ha deixat un record especial a les cames, jejeje (a mi encara em couen només de pensar-ho...). Per fí ja estavem a terreny segur, em vaig relaxar força, ja que només ens quedava seguir la pista fins al punt de trovada, encara que eren més de 5 Kilòmetres, els ànims es van reforçar ja que per pista, el pas era segur i relaxant. La llum va anar desapareixent ràpidament, fins que a prop ja del punt culminant, varem encendre un frontal, per tal de que tots arribessim juntets.

Uns metres abans d'arribar, l'equip de logística(el Jesús, la Isabel i la Elena) ens estava esperant amb veus d'ànim, i amb una sorpresseta refrescant a les furgonetes. Ens avien anat a buscar aigua fresqueta, que va ser un detallàs, ja que ens va tornar a la vida.

Desprès de tot, vàrem tenir un moment especial, ja que amb gran reconeixement, tot el grup del Gr-C2, van fer entrega del mallot groc al nostre heroi del recorregut, el Jesús, que amb el seu esperit sempre positiu, va fer possible tot plegat, anant a recollir els vehicles amb la seva companya inseparable: la bicicleta. Gràcies Jesús.

Eren prop de les 11 de la nit, per tant, vàrem enfilar la carretera, encara ens restaven 2 hores de camí, però amb més o menys sorpreses (un camió va rebentar una roda i a mi gairebé em mata de l'ensurt..) varem arribar a Barcelona a la una de la matinada. Tot un final de festa per al nostre segon gran recorregut.

Felicitats a tots i totes, sou uns mega campions i una promesa: el proper Gran recorregut el dividirem una mica més, no? (encara que jo sé, que us va la marxa, encara que no m'ho reconegueu, jejeje)