La via escollida fou “la via del somni”. Un nom encisador, la veritat. Està clar que els aperturistes van posar aquest nom per fer-la atractiva. I nosaltres vam picar (de ple!). Paret dels Diables (Montserrat), 265m via equipada (V+,Ae). Primer llarg de xemeneia i després un quants de diedre. La cosa pintava molt bé.
Dissabte a les 8h ja estàvem a Santa Cecília i, no estàvem sols! Allí ens vam trobar amb l’Agnès, el Sebas i el Norbert. Ells anaven a fer la Punsola. Després de desitjar-nos sort, vam anar per feina per evitar les hores de màxima calor. L’aproximació a la via ens va donar idea del que seria la resta del dia. No hi havia camí! Era tot selva! Vam haver de lluitar contra els esbarcers i obrir camí a base d’esgarrapades. Quan per fi vam arribar a peu de paret ja estàvem suats i plens de marques de guerra.
Jeje
Quina xemeneia més xunga!
I on esta l’assegurança?? Ah si allà dalt!! I és un burilillo...
I quina roca mes trencada!!
Quatre frases matadores.
Aquí ja vam tenir clar que suaríem de valent! El Josep sense pensar-s’ho es va enfilar. Poc a poc va anar pujant, posant friends i bicoins (que bona falta em van fer a mi per agafar-me de segon). I a mesura que anava escalant, anaven caient pedres. Una gràcia!! Després d’una bona estona, vaig sentir “reunió”. Ara em tocava a mi reptar i arrossegar-me per les parets. Quina suada! I quin neguit! Era ben fotut perquè era bastant ample. Després d’esgarrapar centímetre a centímetre de la xemeneia i de quedar-me un parell de cops penjat com un xoriço, vaig arribar a la R.
Ara em tocava fer un llarg de travessa de 3r grau fins a un diedre. Però em vaig trobar amb un dubte, en tenia dos de diedres! El de la dreta es veia mes fàcil i tenia un cordino. El de l’esquerra era més difícil, però lligava amb la ressenya. Teniu clar quin volia jo, no?? Doncs no va colar!
El Josep va tornar a tibar i aquest cop de valent!(en de l’esquerra). Era (en teoria) un V. Però el Josep maleïa perquè la roca es trencava a les seves mans i el primer buril estava a 10m. Van ser un mínuts molt llargs, plens de tensió i angoixa. El Josep va ser incapaç d’arribar al buril, però per sort va poder mig-posar un friend petit. Però com ho veia difícil i, no veia clar que el friend aguantés una caiguda, va optar per desgrimpar els metres que havia fet i tornar a la R. Joder, el Josep baixant-se d’un cinquè!! Jo estava acollonit! El problema es que algú havia arrencat uns pitons que ens servirien per protegir-nos (i també per progressar)
. Després de tirar de la corda per veure si aguantava el friend, es va tornar a enfilar, una mica més tranquil al saber que no estava tan mal col•locat. Però després de barallar-se i de buscar i rebuscar preses, va tornar a baixar-se. Ens retiràvem. No valia la pena jugar-se una galeta. Com no volíem abandonar el friend (60€), vam intentar d’arrencar-lo tirant de la corda, però vam ser incapaços. Això ens va donar una idea. Si realment estava ben col•locat, es podria utilitzar per posar un pedal i així intentar de fer el pas. Tercer intent. I ja sabeu que a la tercera va la vençuda!! Això si, no va ser gens fàcil! A part del friend va haver de col•locar varies peces més per arribar al buril. I la roca seguia trencant-se a trossos! Per fi vam acabar el llarg.El següent era un altre diedre, V+ (
) i no veiem cap buril. Aquestes hores (15h), ja ens tocaria ser a casa! Vam seguir escalant de la mateixa manera: el Josep equipant la via per poder progressar amb ajuda dels pedals i amb una mica de seguretat i, jo, esquivant bolos montserratins i agafant-me a tot el que podia. Teníem l’opció d’enllaçar amb una altra via per arribar al cim de l’agulla, però vam optar per acabar la via al coll del ganivet després d’una altre “magnífic” llarg més. Quan per fi, vam acabar la via d’insomni, eren les 18h de la tarda. Estàvem contents, havíem tingut un dia ben complert d’escalada i aventura.Gràcies Josep!